Sentiments - La mirada de Toni Miranda

Han passat deu anys des d'aquell 2015, un dia que va marcar un abans i un després en la història de les nostres festes, i que vaig viure no només com a espectador, sinó com a fotògraf i pare. Aquella primera esquadra femenina que va desfilar a la Diana d'Alcoi va ser molt més que una simple desfilada. Va ser un acte ple d'emocions, de nervis, d'esperança i, sobretot, de canvis que es palpaven a l'aire. Aquell dia, Alcoi no només va celebrar una festa, sinó una transformació històrica, una que per a molts va ser un gran pas cap a la normalització d'uns drets que mai haurien d'haver estat qüestionats.

Recorde perfectament l'atmosfera d'aquell dia, l'expectativa a la plaça, les mirades plenes d'emoció de les dones que finalment podien desfilar en un espai tradicionalment reservat només per als homes. Com a fotògraf, la meua tasca era captar aquell moment, però també va ser un repte personal veure com aquell instant es teixia amb el fil de la història de la nostra ciutat. Sentia, més que mai, que la meua càmera no només estava fent fotos, sinó que estava immortalitzant un canvi social profund. Cada disparament era un testimoni d'un pas cap a la igualtat.

L'evolució que hem viscut en aquests anys ha sigut, sens dubte, un procés llarg, ple de lluita, però també de molta esperança.

Deu anys després, la meua família i jo som membres de la filà Asturianos amb plena igualtat de drets. Un canvi que s'ha impregnat en la manera en què vivim les nostres festes, que ha permés que la meua dona i les meues filles gaudisquen sense cap limitació del que significa ser part d'aquesta tradició, amb els mateixos drets, els mateixos valors i la mateixa passió que qualsevol home.

Quan mire cap enrere i pense en aquell dia històric, me n'adone de la sort que vaig tindre de poder presenciar un moment tan significatiu. Però el que més m'emociona és pensar en el futur. Poder baixar al costat de a la meua familia pel carrer Sant Nicolau en igualtat de condicions i drets.

Avui, deu anys després, la normalització de la participació femenina a les nostres festes ja no és una excepció, és una regla. I per a les meues filles, Laia i Noa, ja és una cosa del tot natural. Aquest és el llegat que ens deixa aquell primer desfilar: un futur on la igualtat no siga un èxit, sinó un fet.